Seria pels voltants del mes de juny de l’any 1986, quan el mataroní Monsenyor Jaume Gozález i Agápito, aleshores Rector de la Parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, va proposar a una representació dels Armats i en el decurs d’un dinar a la rectoria de la Parròquia, que els Armats poguéssim acompanyar-los en la seva visita prevista pel setembre a la Ciutat Eterna amb motiu de la celebració del mil·lenari de la Parròquia. A més, es va apuntar el fet de que hi havia moltes possibilitats de poder desfilar a la Plaça de Sant Pere del Vaticà.
Va ésser una idea i una proposta que la junta dels Armats va rebre, segurament, amb cara d’incredulitat, però, com acostuma a passar amb aquestes coses, el fet de trobar-se amb un desafiament d’aquestes dimensions va provocar una d’aquestes reaccions sobtades. Dit i fet, l’equip directiu va començar a posar fil a l’agulla encarant una sortida prou complicada, que encara deixava forces interrogants oberts.
En primer lloc, la possible resposta dels propis integrants al fet de sortir de la ciutat per a fer una desfilada i, a més, fora del temps de Setmana Santa. En segon lloc, el fet d’anar tan lluny plantejava dos, o més, problemes importants. Per una banda, com fer el viatge i de l’altra es presentaven els problemes logístics de portar tot el material de la desfilada. Quina cara farien a les duanes en veure tot un seguit de llances, escuts i cuirasses de metall?
Potser pel fet de que seria el primer cop en sortir a desfilar fora del país, de que seria la primera agrupació d’Armats en fer aquest viatge o pel que sigui, el que de vegades no es pot fer ni en tot un any, es va fer en tres mesos.
Un problema important va ser la falta de gent per a poder fer una formació digna i representativa. Alguns Armats en actiu no es van apuntar al projecte. En tractar-se d’un dia laborable, no podien deixar les seves obligacions i d’altres no van considerar la proposta prou atractiva i van declinar participar-hi. Això deixava forces vacants a la formació i calia cercar nous efectius.
L’any 1986 encara existia la col·laboració entre els Armats i la Sala Cabanyes en l’organització del Misteri de Passió. Això va permetre que molta gent aliena a l’entitat tingués coneixement d’aquest viatge i decidís participar-hi com a pelegrins. Alguns dels acompanyants, doncs, van cobrir les vacants i es va poder comptar amb una formació prou representativa de 40 Armats, amb el problema afegit de que caldria que els nous poguessin aprendre tant el pas com les evolucions que es poguessin fer. Per sort tot es va resoldre molt bé gràcies a la bona predisposició i a l’interès de tots.
Superats els entrebancs purament organitzatius i amb tota la gent disposada pel viatge, arriba el dia de la sortida, el dilluns 22 de setembre del 1986, a la Plaça dels Bous de la nostra ciutat, on dos autocars de l’empresa Casas ens esperaven. A quarts de 10 de la nit, la plaça bullia amb l’activitat frenètica de carregar les maletes als portaequipatges; junt amb les caixes de cartró, les llances, els estendards i els timbals; i els familiar que venien a acomiadar-nos. Cal remarcar que les cuirasses, els escuts, els cascs i els maniguets, anaven dins de les caixes de cartró, de manera que cada armat sabia que en una caixa numerada hi tenia tot el seu equipament. A dos quarts d’11 de la nit i amb tota la il·lusió del món començà el viatge.
Ens esperaven, aproximadament, unes vint-i-dues hores de viatge, o sigui, tota la nit del dilluns i el dimarts gairebé sencer. Enmig, tota una nit intentant dormir (cal recordar que parlem d’autocars de fa 25 anys) i tot un dia de viatge que semblava que no s’acabaria mai. Les cames no sabíem si eren les del veí o bé les nostres.
Un autocar on encara es podia fumar. Amb aire condicionat. Que portava vídeo (Beta), i on ens van passar “Ben-Hur” (dues vegades), “Las Sandalias del Pescador” (dues vegades, també) i “Los Diez Mandamientos” (potser sols una vegada). En tot cas, tant és si va ésser una o dues vegades la pel·lícula. La qüestió era passar el temps com fos. Parlant amb els companys, mirant per la finestra o cantant cançons que la Marta Romagosa conduïa.
Per fi arribàrem, aproximadament a les vuit del vespre del dimarts 23, a la residència Fraterna Domus, a uns 30 km de la ciutat de Roma. Tot seguit, la descàrrega d’equipatges, la distribució de les habitacions i el sopar per a tots. Però el més important en aquells moments, era localitzar a Monsenyor Jaume, perquè ens digués si teníem el permís per a poder desfilar l’endemà per la Plaça de Sant Pere. El grup de la parròquia de Sant Andreu de Llavaneres ja feia dies que era a Roma, ja que el seu viatge va començar abans i van fer més jornades d’estada a la ciutat, visitant aquest museu permanent que és la ciutat de Roma. Després de sopar, doncs, una visita llampec a la ciutat perquè poguéssim visitar alguns indrets de la mateixa, entre ells la Fontana de Trevi de nit.
Mentre la majoria del grup feia aquesta visita, l’aleshores president i Capità Manaia, Xavier Peláez, l’Albert Miquel, en Jordi Llinàs i l’Amadeu Llinàs, tots integrants de la Junta Directiva, van agafar un taxi perquè els portés a l’adreça on podrien trobar a Mn. Jaume. Si haguessin tingut un mòbil, el que s’haurien estalviat! El taxista, fent honor a la fama, merescuda, de conducció tan peculiar que tenen els italians, va passar-se semàfors en vermell, carrers en direcció contrària, va pujar i baixar les voreres i, no podia faltar, va esbroncar els altres conductors. Van arribar a destí i Mn. Jaume, en veure la cara d’angoixants que feien, els hi diu: “Tranquils, que demà desfileu per la Plaça de Sant Pere”. No sabem si la cara d’angoixants era pel permís o pel viatge en taxi.
Un cop feta la visita nocturna, tornada a la residència per a dormir, per fi, en un llit.
(Continuarà)
Jordi Romagosa i Nebot
Capità Manaia
