És prou conegut que, després de la recuperació de l’entitat l’any 1981, una de les fites a aconseguir era la de poder sortir a desfilar a la ciutat de Mataró. Els anys 1981 i 1982, el maniple va desfilar a la Processó del Divendres Sant de Sant Andreu de Llavaneres, però ja s’estava intentant trobar un motiu que permetés trepitjar de nou els carrers de la capital del Maresme. D’altra banda, però, mentre l’església continués prohibint les processons, això era poc probable.
No obstant les iniciatives hi eren i l’any 1982 es va intentar una conversa amb Mn. Monasterio, aleshores rector de Sant Josep, per a recuperar les processons, però aquesta conversa no es va dur a terme. L’any 1983 sí que es va reprendre, però no va ser possible aquesta petició i aleshores va sortir des de la junta la idea de fer una representació amb textos dels evangelistes. A partir d’aquí es van dur a terme converses amb Juanjo Cardenal per a fer-ho al Parc Central, en primera opció, i amb Mn. Monasterio i Mn Colomer per anar definint un projecte, que finalment es va fer a les Caputxines, com a Auto Sacramental al carrer, amb la representació escènica de diferents quadres de la Passió i que donés peu a la participació de la formació dels Armats incorporant-se a la representació un cop feta una desfilada pels carrers propers.
Una dificultat afegida va ser la disponibilitat de personal per a encarar un projecte de tal envergadura, tant a nivell interpretatiu com tècnic, així com la de poder disposar del vestuari de l’època. La junta es va adreçar a la Sala Cabanyes per a demanar el seu ajut, a fi i efecte de que la gent de la Sala fes de poble, sacerdots i diferents personatges. Els únics armats que van fer de personatge van ser en Joan Rovira i Robé (Pilat) i Joan Lluís Martín i Baez (Jesús). Altres armats van fer de soldats de guàrdia i de botxins a la flagel·lació i la creu.
Finalment, aquell 31 de març de l’any 1983, Armats de Mataró, amb la col·laboració de la Secció Teatral de la Sala Cabanyes i Ràdio Mataró, es va representar per primer cop la Passió d’Armats de Mataró a l’esplanada de les Caputxines, el Dijous Sant, amb música i veu gravades. Hi havia públic assegut amb cadires i també dret pels voltants.
Els Armats es van vestir a la U.E.C. (al carrer Nou) i van anar en desfilada envers el lloc de representació, passant per la plaça de Mossèn Blanch i entrant pel carrer de l’Esplanada. El nombre de quadres representats era reduït (Hort de Getsemaní, Judici religiós, Pretori, Flagel·lació, quadres plàstics del carrer de l’amargura, Calvari, Resurrecció...), però l’entorn permetia fer servir els arbres pel penjament de Judes i les 4 columnes de la font de l’esquerra com a elements del pretori. Un escenari al davant de la façana del convent acabava de definir l’espai escènic.
Després dels dos primers anys i per a millorar-ne la visibilitat per part del públic i ampliar l’aforament, es va passar a fer-ho als patis del col·legi Valldemia. Durant les set temporades següents, es va representar en diferents espais; a la plataforma superior davant de la façana, a l’antic edifici de la residència dels Germans i al Poliesportiu antic, sempre a l’aire lliure mantenint les veus en off i ampliant el nombre d’escenes (Sermó de la Muntanya, entrada a Jerusalem, ...) el que obligava a anar repetint i refent la gravació del text, que es feia al taller de gravació de ca l’Uix. Moltes persones han posat veu als diferents personatges. Entre elles: Xavier Pelàez, Jordi Romagosa i Berga, Joan Rovira i Viñas, Jordi Romagosa i Nebot, Lluís Juvinyà, Amadeu Llinàs, Antoni Codina, Juanjo Cardenal, Jordi Llinàs i Barrios i un llarg etc. difícil de recordar.
Durant aquells anys tot el material d’Armats es portava a les dependències de la planta baixa de l’escola i el Maniple es formava al pati per anar a la Recollida de la Bandera i l’Homenatge a la Ciutat. Un cop acabats aquests actes es feia la representació.
Les condicions atmosfèriques ens van respectar força durant aquests set anys. No va ser així l’any 1992, any olímpic, en que l’espectacle es va traslladar a l’Hort del Rector, per aprofitar un espai diferent i més recollit. Era una vella aspiració dels responsables de la Passió des de feia temps. Fins i tot per a poder-la fer, es va tallar un dels arbres per a poder encabir millor l’escenari. Els que aquell any vam compartir la representació, encara recordem el fred que es va patir. La gent que sortia no sabia què fer per combatre la fredor. El públic, s’anava encongint en els seus seients i algú que vivia a prop va anar a buscar mantes a casa seva. Després del calvari es van suspendre les darreres escenes i es va passar directament al final. Aquest revés atmosfèric va aconsellar deixar les representacions a l’aire lliure i passar-les a cobert, entrant dins de l’església de Santa Maria, on es va representar a l’altar major fins l’any 1999. Aquestes representacions a Santa Maria es podrien considerar hereves de les antigues representacions i autos sacramentals, origen de les Passions actuals.
Fer-ho a l’església va suposar també molts problemes logístics, ja que s’havia de muntar i desmuntar tota l’escenografia i els aplics, tant el dia de l’assaig general com el dia de la representació. Es desmuntaven els canelobres i es treia el Sant Crist de l’altar major. El so també era complicat, però l’altar permetia uns efectes de llum, que reforçaven escenes concretes. A Santa Maria tots els personatges entraven en processó des del fons de l’església passant pel passadís central i un cop acabat, en sortien en el mateix ordre.
Des de l’any 1983 fins el 1999, l’espectacle va ser amb entrada lliure i sempre s’havia fet una sola representació. Els directors d’aquestes primeres etapes van ser: Josep M. Cusachs, Antoni Codina, Amadeu Llinàs i Rafel Prats.
L’any 2000 canvien els criteris i la representació es trasllada al Teatre Monumental, essent des d’aquest moment un espectacle de pagament pel públic, amb interpretacions dels personatges amb veus en directe, on es va representar tres temporades. El fet de fer-ho tot en directe va obligar a buscar persones de fora de l’entitat amb experiència teatral i la complexitat de l’espectacle va augmentar, millorant la posta en escena gràcies als mitjans tècnics disponibles en un teatre. Noves escenes es van anar afegint i si bé el primer any sols es va representar una vegada, el 2001 ja se’n van fer dues.
L’any 2011, però, es torna a passar a recitar en directe i els actors tornen a dir el seu propi text. Es van anar afegint algunes escenes depenent de la temporada i dels actors, canviant la proposta dels tres anys anteriors, fins que finalment van desaparèixer les figures dels narradors. Els textos interpretats incorporaven recitats de les versions anteriors i de la Passió de la Sala Cabanyes.
L’any 2016 i motivat pel canvi del local social, es va haver de deixar el pati de la Presó. Aquest canvi obligava a buscar un lloc alternatiu i l’aleshores director, Joan Rovira, va veure novament possibilitats a l’Hort del Rector, però no el que es va fer el 1992 amb escenari fix, sinó representar els diferents quadres en diferents espais per tot el recinte de l’Hort del Rector i l’Hort del Campaner. Es van iniciar converses amb el Rector de Santa Maria que van donar fruit i es va configurar el nou espai de representació passant de 3 a 2 representacions. La posta en escena va comptar amb l’afegit dels efectes de llum escampats per tot l’espai i la principal novetat afectava al públic, que no podia seure tranquil·lament i veure l’espectacle tal i com s’havia fet durant els passats 33 anys (dada curiosa aquesta també), i que ara havia d’anar desplaçant-se pels diferents espais i veure-ho a peu dret (malgrat que es donava la possibilitat d’agafar alguna cadira), en un format semblant al dels Pessebres Vivents. No es va poder representar l’any 2020 per culpa de la pandèmia i amb les restriccions de l’any 2021, es va dur a terme una gravació de les escenes que es va emetre per Mataró Audiovisual. Els directors d’aquesta quarta etapa van ser: Joan Rovira i Quim Capdevila.
Quaranta anys han transcorregut des d’aquella primera representació amb el títol d’”Auto Sacramental”, que posteriorment ha tingut noms diferents com "Misteri de la Passió", "Misteri de Passió - Jesús El Crist", "Misteri de la Passió - Jesús El Crist", "La Passió - Jesús El Crist" i "La Passió - Últims dies de Jesús".
Serveixin, doncs, aquestes línies com a reconeixement a totes i cadascuna de les persones que han intervingut ens aquests 40 anys de representacions, abastant tots els àmbits d’una posta en escena d’aquest estil: direcció, interpretació, il·luminació, vestuari, maquillatge, atrezzo, propaganda ... No podríem anomenar-les a totes. Fins i tot no sabem si en guardem una relació fidel. Hem comentat durant el text les persones que han dirigit les diferents representacions. Com a punt i final recordem a les que han interpretat el personatge central, la figura de Jesús de Natzaret. Durant aquests 40 anys ha estat interpretat per: Joan Lluís Martín, Jordi Romagosa, Ramon Godino, Lluís Massimon, Xevi Noya, Jordi Cervantes i Sergi Julià.
Jordi Romagosa i Nebot
