dissabte, 23 de novembre de 2013

En record de Francesc Vilalta i Plaja

A mitjans del passat Agost, ens va deixar el company Francesc Vilalta i Plaja, un dels socis que va formar part de l’entitat des de l’any 1958. Hem demanat al seu fill, Xavier Vilalta Vidal, soci armat en actiu, que ens fes un escrit recordant la figura del seu pare.

En Francesc Vilalta i Plaja, va formar part activament dels Armats de Mataró des de l’any 1958 fins l’any de la supressió de les processons a la ciutat. Amb posterioritat a aquestes dates, i una vegada recuperades les processons a la nostra ciutat, va sortir de forma puntual en alguns actes.  

Dels inicis del meu pare a l’entitat, malauradament, no puc esmentar moltes coses, però el que sí us diré és que ell recordava aquells temps de desfilades amb gran satisfacció i molta alegria. Moltes vegades i amb un somriure d’orella a orella, m’havia explicat mil i una històries d’aquells moments i havíem omplert moltes sobretaules després de dinar, parlant de totes aquelles desfilades i anècdotes.

Recordo que, de ben petit, mai ens havíem perdut les desfilades dels Armats pels carrers de la nostra ciutat. La meva germana i jo estàvem al costat del nostre pare i ell ens explicava amb tot detall tot el que aquells homes vestits de soldats romans estaven fent en cada moment. També recordo que, agafat de la mà del meu pare, intentava imitar aquell pas i ell m’explicava com ho havia de fer.

Quan la meva germana i jo vam passar a formar part activa de l’entitat, ell no es perdia ni un sol assaig d’Armats i Passió, i el recordo com sempre estava petant la xerrada i fent broma amb la resta de companys de l’entitat.

Els dies de les desfilades, ell anava amb la mare amunt i avall perseguint-me per poder veure’m i fer-me fotos. Anys després, se li va girar més feina ja que el seu nét també va començar a desfilar.

Durant tots aquests anys, i fins la última desfilada a la que ha pogut assistir, cada vegada que jo passava pel seu costat, ens guinyàvem l’ull amb un esbós de somriure per sota del nas. N’estic ben segur, que aquest gest realitzat tradicionalment any rere any, ha estat repetit entre ell i el seu nét.

En la historia més recent, en Francesc, sempre ha estat a disposició d’en Xavier Pelaez i en Jordi Romagosa (Capitans Manaies de l’entitat) per tal de, en cas necessari, ocupar buits a la formació. Tant va ser així, que el recordo desfilant al meu costat un mínim de tres ocasions.

Però dins l’historia d’en “CISCU” a l’entitat i perquè us pugueu fer una idea de la importància dels Armats en la seva vida, hi ha dos dies molt especials que us vull explicar i permeteu-me que no ho redacti cronològicament.

La primera data, va succeir el 18 d’abril de 2009, el dia del meu casament. D’amagat meu i prèvia preparació en diferents reunions amb la junta i l’assemblea de l’entitat, va aconseguir que una representació uniformada dels armats assistís una vegada finalitzada la cerimònia religiosa. Mai oblidaré quan aquells porticons de fusta es van obrir i vaig veure aquella formació. Després de l’impacte i d’unes quantes llàgrimes, em vaig girar cap al meu pare, i sense que cap dels dos poguéssim dir cap paraula, ens vam fondre en una forta abraçada.

La segona data, i que crec que ha estat el dia més emocionant i del que n’estava més orgullós, va ser el dia de l’entrega de la Medalla de la Ciutat, el 22 de novembre de 2007. Aquell dia, a part de desfilar al costat del seu fill, també va desfilar en la mateixa formació amb el seu nét. Ell sempre ha recordat aquest dia amb molta il•lusió i gran satisfacció, essent coneixedor, que darrera els seu passos hi ha dues generacions més de la seva família que formen part activa de l’entitat que tant estimava. A més, per ell i per tota la nostra família va ser un orgull ser els primers en tota la història dels Armats de Mataró en aconseguir que desfilessin juntes tres generacions de la mateixa família.

És per aquest motiu, i per la rellevància que ha tingut aquest acte en la seva vida, en la de la nostra família i per ésser un petita fita dins de la història de l’entitat, que adjunto, com a petit homenatge a “en Ciscu”, la fotografia d’aquell dia.


D'esquerra a dreta : Francesc Vilalta i Plaja, Sergi Horta i Vilalta i Xavier Vilalta i Vidal

En un correu electrònic, el senyor Jordi ROMAGOSA (actual capità manaia) em va preguntar pels sentiments del meu pare envers l’entitat. Després de redactar aquest escrit, crec que la resposta és que el meu pare per l’entitat és com la versió del teu millor amic. Sempre el tens incondicionalment al teu costat, sense fer soroll, sense molestar, però hi és, i sense adonar-te, el dia que et fa falta, ell t’està esperant. 

Xavier Vilalta i Vidal


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada